Els eurobons: sí o no?
La polèmica d'aquests darrers dies ha estat per la necessitat de cobertura financera per causa del coronavirus i de qui i com s'ha de resoldre econòmicament la gran despesa i la situació crítica que està esdevenint. Per començar, els països que formen la UE no tenen les mateixes condicions.
La normativa europea estableix uns límits a l'endeutament (difícil de maquillar) i al dèficit (més manipulable). Veiem que actualment només Xipre s'ha excedit del dèficit establert. Per a fer front a nous i importants pagaments els Estats han de tenir suficients reserves. Com que alguns d'aquests països no les tenen, cal que s'endeutin. Òbviament endeutar-se suposa nous costos financeres que desviaran novament el balanç i el dèficit. Espanya durant els darrers anys no ha pres les mesures necessàries per a reduir l'endeutament perquè aquestes mesures implicaven "costos desagradables", i totes elles requerien de canvis estructurals molt importants amb efectes electorals gens engrescadors. Els eurobons o coronabons permetrien distribuir el deute "entre tots", essent el creditor la pròpia UE, i no pas els països de forma individualitzada. Això és realment molt golós per als governs que tenen la mà foradada, fanàtics de l'endeutament i la despesa.
Perquè Espanya vol els eurobons?. Primerament recordem que durant els darrers anys Espanya és un dels països europeus amb millor creixement. Altres països, com Holanda i Alemanya, tenint creixements inferiors, han mantingut l'endeutament a nivells adequats. Espanya, tenint possibilitats de reduir aquests passius, els ha augmentat. Espanya té un deute públic al voltant del 100% del PIB quan Alemanya i Holanda estan al 60%.
Així que no ens volen ajudar? No, la UE no es nega perquè existeixen mesures excepcionals per a situacions en que l'economia europea pot quedar danyada. Aquests mecanismes són: Per una banda està el MEDE o fons de rescat, amb un capital de 500.000 milions d'euros per a fer-hi front, i per l'altra el Banc Central Europeu que està adquirint deute estatal i que a partir d'ara té per objectiu invertir (comprar) fins a 750.000 milions. El MEDE atorga préstecs a països de la UE amb greus problemes financers, a costos molt baixos o gairebé nuls, però amb unes condicions estrictes, és a dir, amb una certa supervisió. Pel que fa al BCE, la compra massiva de deute estatal fa que la despesa financera per als estats no augmenti, mantenint la prima de risc a nivell baix (el diferencial entre el deute espanyol i l'alemany, que com més alt és, més risc per a Espanya i més cost financer).
Espanya pot endeutar-se perfectament per a fer fer front a la despesa sanitària, però el que cal també és una bona capitalització per a parar la crisi financera i reactivar una economia que acabarà a la UCI. Aquest fons, amb origen al MEDE (fons reservats), té l'afegit de les condicions i requisits amb control i supervisió de la UE, i és el que no vol el govern actual. Als països del sud d'Europa, endeutats fins les orelles, els interessa que l'endeutament sigui repartit entre tots, sense afectar als balanços de cada país, això és, sense incrementar en excés el deute i el dèficit. Diríem que els que no han pagat la quota de socis volen que el sopar es pagui entre tots, quan els del nord han demanat amanida i els del sud, entrecot, vi de reserva i xarrupets de Lagavulin a dojo.
És evident que ni a ningú, i menys a un estat-nació, li fa patxoca que l'intervinguin o el fiscalitzin, i això és el que no vol Espanya. Els pressupostos del govern Sánchez ja eren prou laxos i Europa en dubtava de la seva gestió i capacitat d'ajustar-s'hi. Si a més, ara demanen la "solidaritat" europea, és normal que existeixin dubtes en els països del nord. Ahir mateix el professor Sala i Martin deia que "cal que el Banc Central Europeu faci un gran esforç i es posi a imprimir bitllets, i ara no pensem en la inflació perquè el que es tracta és de salvar vides". Té raó, però el cert és que el BCE porta una dècada emetent diner i adquirint deute, la qual cosa no ha servit per a enlairar l'economia, o si més no, no de forma destacada.
Per tant, el problema no va de col·laboració europea sinó de fiscalització. La solució al drama sanitari és la ciència mèdica, la tecnologia i una adequada gestió dels recursos, tan tècnics com econòmics i organitzatius. Ara per ara si la gestió organitzativa i política està en mans d'ineptes, ho tenim magre. En segon lloc, serà necessari mantenir en vida l'economia per a evitar que els tancaments de les empreses portin els nivells d'atur a una situació inassumible per a la societat, però no crec que les mesures adoptades siguin molt efectives per a aturar aquesta ganivetada econòmica tan mortal.
Per acabar: La llibertat econòmica, que és part de la la llibertat individual, passa per tenir capacitat econòmica i poc o nul endeutament.Ja sabem que quan ens endeutem portem una llosa que ens ofega i que ens limita. En som conscients i és per això que endeutar-se no es pot fer irresponsablement.
Artur
La normativa europea estableix uns límits a l'endeutament (difícil de maquillar) i al dèficit (més manipulable). Veiem que actualment només Xipre s'ha excedit del dèficit establert. Per a fer front a nous i importants pagaments els Estats han de tenir suficients reserves. Com que alguns d'aquests països no les tenen, cal que s'endeutin. Òbviament endeutar-se suposa nous costos financeres que desviaran novament el balanç i el dèficit. Espanya durant els darrers anys no ha pres les mesures necessàries per a reduir l'endeutament perquè aquestes mesures implicaven "costos desagradables", i totes elles requerien de canvis estructurals molt importants amb efectes electorals gens engrescadors. Els eurobons o coronabons permetrien distribuir el deute "entre tots", essent el creditor la pròpia UE, i no pas els països de forma individualitzada. Això és realment molt golós per als governs que tenen la mà foradada, fanàtics de l'endeutament i la despesa.
Perquè Espanya vol els eurobons?. Primerament recordem que durant els darrers anys Espanya és un dels països europeus amb millor creixement. Altres països, com Holanda i Alemanya, tenint creixements inferiors, han mantingut l'endeutament a nivells adequats. Espanya, tenint possibilitats de reduir aquests passius, els ha augmentat. Espanya té un deute públic al voltant del 100% del PIB quan Alemanya i Holanda estan al 60%.
Així que no ens volen ajudar? No, la UE no es nega perquè existeixen mesures excepcionals per a situacions en que l'economia europea pot quedar danyada. Aquests mecanismes són: Per una banda està el MEDE o fons de rescat, amb un capital de 500.000 milions d'euros per a fer-hi front, i per l'altra el Banc Central Europeu que està adquirint deute estatal i que a partir d'ara té per objectiu invertir (comprar) fins a 750.000 milions. El MEDE atorga préstecs a països de la UE amb greus problemes financers, a costos molt baixos o gairebé nuls, però amb unes condicions estrictes, és a dir, amb una certa supervisió. Pel que fa al BCE, la compra massiva de deute estatal fa que la despesa financera per als estats no augmenti, mantenint la prima de risc a nivell baix (el diferencial entre el deute espanyol i l'alemany, que com més alt és, més risc per a Espanya i més cost financer).
Espanya pot endeutar-se perfectament per a fer fer front a la despesa sanitària, però el que cal també és una bona capitalització per a parar la crisi financera i reactivar una economia que acabarà a la UCI. Aquest fons, amb origen al MEDE (fons reservats), té l'afegit de les condicions i requisits amb control i supervisió de la UE, i és el que no vol el govern actual. Als països del sud d'Europa, endeutats fins les orelles, els interessa que l'endeutament sigui repartit entre tots, sense afectar als balanços de cada país, això és, sense incrementar en excés el deute i el dèficit. Diríem que els que no han pagat la quota de socis volen que el sopar es pagui entre tots, quan els del nord han demanat amanida i els del sud, entrecot, vi de reserva i xarrupets de Lagavulin a dojo.
És evident que ni a ningú, i menys a un estat-nació, li fa patxoca que l'intervinguin o el fiscalitzin, i això és el que no vol Espanya. Els pressupostos del govern Sánchez ja eren prou laxos i Europa en dubtava de la seva gestió i capacitat d'ajustar-s'hi. Si a més, ara demanen la "solidaritat" europea, és normal que existeixin dubtes en els països del nord. Ahir mateix el professor Sala i Martin deia que "cal que el Banc Central Europeu faci un gran esforç i es posi a imprimir bitllets, i ara no pensem en la inflació perquè el que es tracta és de salvar vides". Té raó, però el cert és que el BCE porta una dècada emetent diner i adquirint deute, la qual cosa no ha servit per a enlairar l'economia, o si més no, no de forma destacada.
Per tant, el problema no va de col·laboració europea sinó de fiscalització. La solució al drama sanitari és la ciència mèdica, la tecnologia i una adequada gestió dels recursos, tan tècnics com econòmics i organitzatius. Ara per ara si la gestió organitzativa i política està en mans d'ineptes, ho tenim magre. En segon lloc, serà necessari mantenir en vida l'economia per a evitar que els tancaments de les empreses portin els nivells d'atur a una situació inassumible per a la societat, però no crec que les mesures adoptades siguin molt efectives per a aturar aquesta ganivetada econòmica tan mortal.
Per acabar: La llibertat econòmica, que és part de la la llibertat individual, passa per tenir capacitat econòmica i poc o nul endeutament.Ja sabem que quan ens endeutem portem una llosa que ens ofega i que ens limita. En som conscients i és per això que endeutar-se no es pot fer irresponsablement.
Artur
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada